En alguna de les entrevistes de treball per contractar professionals col·laboradors que he realitzat en els últims temps m'he trobat amb odontòlegs que amb soltesa i interès presentaven els seus mèrits en un currículum jalonat de màsters i postgraus. Envoltats i protegits pel paper, argumentaven la seva capacitat en base als documents que presentaven gairebé com un salconduit al món laboral. És tan difícil trobar feina sense experiència i tan difícil tenir experiència sense treballar que una manera de facilitar-ho tot és presentar un màster o un títol d'expert. Ja ho veiem. Corren mals temps per exhibir tantes titulacions de tan variat origen, algunes de dubtosa fiabilitat.
La qüestió de la formació fal·laç, que tan interessadament airegen en aquests temps els mitjans de difusió d'un i altre color, no és intranscendent. El sistema docent va crear en el seu moment uns mecanismes de validació que garantien la serietat dels coneixements adquirits i la fiabilitat i ètica de les institucions i professors que impartien aquests coneixements.
Vet aquí que en els últims temps han florit cursos, màsters, experts, especialistes i altres espècimens que, escapant al control desitjable, han vingut a donar al professional injust el que la societat reclama i en el moment que ho reclama. És a dir: "Vull el màxim i el vull ja".
«Hauria de prevaler en la nostra professió la idea que el meritori d'un màster no és el títol en si, sinó els conceptes adquirits i l'esforç realitzat»
En alguns casos, vist el vist, desvirtuant el concepte de "màster", que busca formar mestres, senyors del saber, per crear per la via ràpida, personatges amb ínfules que, no podent aconseguir amb el seu esforç el que d'aquesta manera normalment aconsegueix l'home com cal i responsable, han descobert una anòmala via per justificar el que no són.
La nostra professió no està exempta d'aquests riscos. Les xarxes i els seus posverdades, els títols altisonants, el còpia / pega, el màrqueting desaforat, propicien el obtenir la confiança de l'entorn i la seguretat en un mateix per vies que no sempre són el treball diari i l'esforç quotidià.
Les enormes inversions, de vegades penso que massa enormes, en formació que suposa aconseguir l'excel·lència en odontologia es presten per part d'alguns a esperar, quan no a exigir, resultats favorables en l'avaluació dels mèrits.
La lògica estadística hauria de mostrar que en una formació acadèmica, un percentatge d'alumnes obté bons resultats però també un percentatge d'ells requereix el doble de temps, esforç i diners per aconseguir els mateixos objectius. O no els aconsegueix. És per això que l'obtenció d'un màster hauria de ser el certificat de l'accés a l'excel·lència en una matèria concreta i no la via d'adquisició de les competències que no es van adquirir en el seu moment, una mena de continuació de la cursa, o el que és pitjor la manera d'aconseguir el reconeixement professional sense haver fet mèrits per a això.
Els nostres odontòlegs han d'estar atents a seleccionar la seva formació per la rigorositat del contingut docent, la vàlua dels professors i la qualitat de l'ensenyament i no buscar dreceres ràpids i fàcils.
Fins i tot al marge d'aquesta obvietat, hauria de prevaldre en la nostra professió la idea que el meritori d'un màster no és el títol en si, sinó els conceptes adquirits i l'esforç realitzat. De la mateixa manera, als garants de la qualitat docent no els toca més remei que extremar la vigilància per evitar el que avui dia està passant.
Tant de bo finalment, els nostres pacients siguin curosos a l'valorar-nos i no es deixin portar sense massa rigor per les llums, el fulgor i els títols que envolten a la nostra professió. En resum el gran problema és, com sempre, saber separar la palla del gra i tot això sense presumir de saber fer-ho.
MANUEL RIBERA URIBE
PROFESSOR DE Gerodontologia I PACIENTS ESPECIALS
UNIVERSITAT INTERNACIONAL DE CATALUNYA