Ja fa molts anys que Hipias d'Hélide, sofista grec contemporani de Sòcrates, defensava que la fi de l'ensenyament era aconseguir l'excel·lència. Les nostres universitats, totes en general, porten, d'una manera o altra en els seus idearis i objectius, la consecució de l'excel·lència o de professionals excel·lents. La veritat és que aquesta polifacètica paraula que defi nia en l'antiguitat a un ciutadà exemplar, rellevant i perfecte, ha anat adquirint connotacions vinculades a l'èxit en la seva accepció més prosaica. En el seu origen servia per assenyalar la valentia, la moderació o equilibri, la justícia i per descomptat la prudència.
Res ens faria més feliços de tenir la convicció que els nostres dentistes surten realment al món laboral embolicats en aquesta pàtina d'excel·lència que pretenem donar-los. Si a més els facilitarà-tem unes capacitats i coneixements tècnics excel·lents, un entendria que, amb diversos graus, els professionals que omplen les consultes als carrers i pobles d'Espanya haurien d'estar en possessió del que els clàssics anomenaven "areté", la virtut que caracteritzava als millors homes.
No és menys cert que la crua realitat de l'odontologia posa al nostre coneixement l'existència d'estafes, mentides, mitges veritats i enganys, relacionats amb els diners però també amb la vanitat i la necessitat malsana de protagonisme o d'èxit, mostrat tot això a pit descobert o embolicat en edulcorats models i comportaments socials que amaguen vergonyants interessos i vinculat, en molts casos, a personatges que, sense tants conceptes filosòfic - ètics, volen fer, sigui com sigui, de la nostra professió la seva font d'ingressos.
Però amics, d'altra banda no podem negar la realitat que aquests personatges tenen a les seves servei professionals odontòlegs. Ells mateixos ho són en alguns casos. Molts en el seu dia, van sortir al món amb la idea que eren "aristoi", els millors. Potser mancats d'experiència però amb una formació excel·lent, incomparablement millor que les generacions prèvies i no només tècnicament sinó també per uns valors dels que reiteradament els van parlar durant la seva carrera.
Hem de reflexionar. Què ha passat perquè molts dels nostres col·legues hagin cedit als cants de sirena que els ha-parlen de diners, de reconeixement social etc. i s'hagin identificat amb altres directrius? Què ha passat perquè, a més, ho hagin fet en moltes de les vegades sense una clara valoració del que feien i sense una mala consciència per fer-ho?
En un món cada vegada més globalitzat l'Acadèmia de Plató està desfasada. La universitat actual no pot capitalitzar la formació global de les persones o dels dentistes. El magisteri i amb ell l'excel·lència que busquem és un contínuum que s'ha d'entendre en xarxa, interactuant en la societat, en la política, en la vida, amb els amics. Actuant en els focus de decisió, participant. Els professionals han arribat a una professió que ja no és només seva, que és de molta gent, a un món que no es regeix pel mateix concepte d'excel·lència. I arribats aquí ja no només necessiten menjar cada dia, sinó que a més, l'estàndard de "el necessari" és molt més alt.
A hores d'ara els dentistes no poden limitar-se a la perfecció tècnica, s'han d'implicar en infl uir en la societat. Els nostres líders docents i professionals no poden limitar-se a l'excel·lència clínica, deuen també implicar-se i infl uir també en la societat i en la política. No podem formar "aristoi", no podem formar els millors i abandonar-los en un món amb plétora professional.
"L'honradesa no pot ser un acte heroic sinó una actitud quotidiana"
No podem deixar una professió amb salaris que prevalen la productivitat en mans d'empresaris sense responsabilitat moral. L'honradesa no pot ser un acte heroic sinó una actitud quotidiana. Tampoc podem deixar que els dentistes es vegin obligats a convertir-se en còmplices més o menys actius de tal manera que els importi més "el necessari per viure" que l'excel·lència i els principis que van rebre en la seva formació. L'impactant ressò que ha tingut en els mitjans la proliferació de casos similars a Idental, no pot fer-nos oblidar que en aquestes organitzacions-nes també hi havia un gran nombre de dentistes que, en mirar cap a un altre costat, es convertien en còmplices necessaris, encara que fi finalment acabessin també sent víctimes. A hores d'ara, per molt bé que apliquessin la tècnica, ja no eren els millors. Per descomptat no eren el que ni la societat ni la professió necessiten. Buscant l'experiència que no tenien, van perdre l'excel·lència amb la que van començar.
Dr. Manuel Ribera Uribe
Professor de Gerodontologia i pacients especials.
Universitat Internacional de Catalunya